LA TAPIA O TAPIAL
Una tàpia és una antiga tècnica de construcció de murs amb terra argilosa, compactada a cops mitjançant un "picó", utilitzant un encofrat lliscant per contenir-la. L'encofrat sol ser de fusta, encara que també pot ser d'altres materials. En el procés, es van posant dues fustes paral·leles, entre les que aboca terra en tongades de 10 o 15 cm, i es compactada mitjançant piconat. Posteriorment es corre l'encofrat a una altra posició per seguir amb el mur. La terra compactada ha de tenir un assecament lents per evitar fissuracions a causa del assecament sobtat pel sol o el vent.
Història i geografia
Muralla parcialment construïda amb terra trepitjada (el nivell superior conclòs amb maons) ubicada a Jiayuguan, Xina, edificada durant la dinastia Ming (1368-1644).L'època i el lloc exactes en què es comença a utilitzar el tàpia o terra trepitjada és encara desconeguda encara que gairebé amb tota certesa ocorre en el neolític tal com s'evidencia en els llocs arqueològics de les cultures Yangshao i de la Longshan a la regió Xina recorreguda pel Huang Ho (riu Groc) això 5.000 anys abans del present. El 2000 abans del present l'ús arquitectural de tècniques basades en la terra trepitjada o tàpia va ser comú a la Xina, això es fa notori en la construcció de muralles (gran part de la Gran Muralla està realitzada amb aquest sistema).
El tapial va ser una tècnica molt utilitzada antigament a tota la conca del mar Mediterrani.
La terra trepitjada ha estat una tècnica de construcció molt utilitzada entre els antics romans. Pràcticament el mateix que tot tàpia modern la forma romana està basada en la realització de parets amb fang argilós humit (per evitar fissuracions en la fase de dessecat) barrejat amb palla i crineres compactat per estrats amb instruments apropiats (picons i paletes) dins de encofrat es que se situen alineats i són de poca alçada, com encofrats són desmuntables per permetre el seu desplaçament.
Entre els edificis més significatius de la cultura hispana s'hi troba la Alhambra de Granada.
Un bon exemple de construcció en tàpia es troba a la localitat aragonesa de Daroca, on moltes de les cases tenen elements combinats de tàpia i tova o maó, a més, a la part alta de la població es pot visitar el castell i diverses torres, així com la muralla que envolta tot el poble, construïts amb aquesta tècnica ancestral, encara que en bastant mal estat de conservació.
A Espanya va adquirir especial notorietat en les actuals comunitats de Castella i Lleó, Aragó, Catalunya, Comunitat Valenciana, Comunitat de Madrid, Castella la Manxa i algunes zones de Andalusia i Extremadura. Els pobladors del nord d'Àfrica, quan van ocupar part de la península ibèrica van fer innombrables construccions amb aquesta tècnica, veritables monuments de l'arquitectura popular.
Posteriorment, la tècnica del tapial es va exportar a Iberoamèrica, on rep el nom de tàpia .
CaracterístiquesDetall d'un mur de tàpia, on poden observar-se els pegats i reparacions realitzades així com la diferència tonal a cada capa compactada.El tapial transpira. Com la tova, és higroscòpic i té capacitat de difusió, també té bona capacitat per a emmagatzemar fred o calor, i bon aïllant, i té una emissió radioactiva molt baixa.
És semblant a la tova, pel que fa a la composició del material: terra amb algun additiu-com palla o crin de cavall-per estabilitzar-lo, o petites pedres per aconseguir un resultat més resistent. Però es distingeix per la manera de fer la fàbrica. Els murs s'aixequen per capes de terra humida entre uns fustes o taules que formen un encofrat, a la manera del formigó en massa, piconant cada capa amb un picó.
No val qualsevol tipus de terra per construir tapials i, per millorar-generalment se li afegeix àrids per a augmentar la maleabilidad de la terra icalç per afegir propietats lleugerament hidròfugues i millorar la resistència dels murs (tàpia reial). Cal fer també anàlisi del sòl que es va a utilitzar, i és convenient definir les proporcions de sorra, argila i la quantitat de sílice que hi ha és aquest últim element.
El tapial té una densitat d'entre 1.800 i 2.100 kg/m3, i pot arribar a assolir una resistència a compressió al voltant de 95 kg/cm2 tot i que aquesta resistència depèn molt del tipus de tàpia i la seva composició, i pot haver-hi oscil·lacions normalment no superiors al 30%. La seva estabilitat dimensional és molt bona (0,012 mm/m ° C) i també les seves propietats com aïllament tèrmic i acústic: un mur de 40 cm atenua el soroll en 56 dB, i la gran inèrcia tèrmica d'aquest sistema constructiu li permet romandre fresc durant el dia, i deixar anar la calor acumulada durant la nit.
Com a desavantatge, el tapial resisteix molt malament la tracció, per això s'ha de tenir molt en compte el disseny de l'element.
Propietats
Les construccions portades a terme amb aquesta tècnica tenen propietats bioclimàtiques ja que fan "efecte càntir" o "vas de fang", mantenint una temperatura relativament estable en el seu interior durant tot l'any, tant a l'estiu amb calor extrema , com a l'hivern amb un fred intens. En els tròpics la temperatura interna mitjana de l'any és d'uns 25 º C, independentment de les temperatures externes.
Per la seu contingut energètic extremadament baix, en l'actualitat s'albira com una tècnica constructiva que minimitza l'impacte ambiental i les emissions de gasos d'efecte hivernacle: un dels principals postulats de la Arquitectura sostenible.
En moltes construccions podem observar petits orificis pràcticament verticals en les parets de tàpia amb la finalitat evacuar l'aigua en cas de pluja o humitats extremes.
Per assegurar l'estabilitat de l'obra una vegada acabada, és convenient utilitzar terra que hagi estat un any remoguda i exposada a la intempèrie. Eventualment la massa d'argila pot ser alleugerida amb l'afegit de palla triturada i herbes seques.
En alguns llocs s'usa el tapial únicament per a la part baixa de la casa, a causa de la dificultat de pujar la terra a certa altura, resolent els murs dels pisos superiors amb tova.
A causa que el tapial tendeix a absorbir aigua, sovint és convenient disposar la tàpia sobre un basament de material hidròfug, normalment pedra, per evitar la degradació ràpida en aquesta zona clau per a l'estabilitat. Si es vol deixar vist, es tractarà amb material de pintura mineral al silicat incolora per protegir-lo de les inclemències del temps.
Es dóna la particularitat en aquestes construccions mixtes, que a mesura que s'avança des de les zones més al nord on s'usa aquesta tècnica, cap a les zones més àrides, cada vegada s'usa un percentatge més alt de tàpia en la construcció de cases, en detriment d'altres materials, a causa que funciona millor en climes secs ia la facilitat de treballar i mantenir el tapial en aquests llocs. Lògicament és una tècnica de construcció inadequada per a llocs amb un clima extremadament plujós per l'erosió que pot arribar a causar l'aigua en els murs si aquests no reben el manteniment adequat. Si es fa una adequada fonamentació, amb impermeabilització superior, la possibilitat d'humitat per capilaritat, és mínima. S'ha de tenir molt present, que una construcció amb tàpia ha de tenir unes bones botes "fonaments" i un bon barret "coberta" per evitar les humitats externes.
Amb tàpia es construïen tot tipus d'estructures com cases, pallers, murs per a corrals d'animals, fins i tot muralles per fortaleses.
per a més informació:
http://ca.wikipedia.org/wiki/T%C3%A0pia
http://vimeo.com/22488447 (El tapial és una tècnica de construcció de murs amb terra compactada a cops a l'interior de la tapiera de fusta)
Història i geografia
Muralla parcialment construïda amb terra trepitjada (el nivell superior conclòs amb maons) ubicada a Jiayuguan, Xina, edificada durant la dinastia Ming (1368-1644).L'època i el lloc exactes en què es comença a utilitzar el tàpia o terra trepitjada és encara desconeguda encara que gairebé amb tota certesa ocorre en el neolític tal com s'evidencia en els llocs arqueològics de les cultures Yangshao i de la Longshan a la regió Xina recorreguda pel Huang Ho (riu Groc) això 5.000 anys abans del present. El 2000 abans del present l'ús arquitectural de tècniques basades en la terra trepitjada o tàpia va ser comú a la Xina, això es fa notori en la construcció de muralles (gran part de la Gran Muralla està realitzada amb aquest sistema).
El tapial va ser una tècnica molt utilitzada antigament a tota la conca del mar Mediterrani.
La terra trepitjada ha estat una tècnica de construcció molt utilitzada entre els antics romans. Pràcticament el mateix que tot tàpia modern la forma romana està basada en la realització de parets amb fang argilós humit (per evitar fissuracions en la fase de dessecat) barrejat amb palla i crineres compactat per estrats amb instruments apropiats (picons i paletes) dins de encofrat es que se situen alineats i són de poca alçada, com encofrats són desmuntables per permetre el seu desplaçament.
Entre els edificis més significatius de la cultura hispana s'hi troba la Alhambra de Granada.
Un bon exemple de construcció en tàpia es troba a la localitat aragonesa de Daroca, on moltes de les cases tenen elements combinats de tàpia i tova o maó, a més, a la part alta de la població es pot visitar el castell i diverses torres, així com la muralla que envolta tot el poble, construïts amb aquesta tècnica ancestral, encara que en bastant mal estat de conservació.
A Espanya va adquirir especial notorietat en les actuals comunitats de Castella i Lleó, Aragó, Catalunya, Comunitat Valenciana, Comunitat de Madrid, Castella la Manxa i algunes zones de Andalusia i Extremadura. Els pobladors del nord d'Àfrica, quan van ocupar part de la península ibèrica van fer innombrables construccions amb aquesta tècnica, veritables monuments de l'arquitectura popular.
Posteriorment, la tècnica del tapial es va exportar a Iberoamèrica, on rep el nom de tàpia .
CaracterístiquesDetall d'un mur de tàpia, on poden observar-se els pegats i reparacions realitzades així com la diferència tonal a cada capa compactada.El tapial transpira. Com la tova, és higroscòpic i té capacitat de difusió, també té bona capacitat per a emmagatzemar fred o calor, i bon aïllant, i té una emissió radioactiva molt baixa.
És semblant a la tova, pel que fa a la composició del material: terra amb algun additiu-com palla o crin de cavall-per estabilitzar-lo, o petites pedres per aconseguir un resultat més resistent. Però es distingeix per la manera de fer la fàbrica. Els murs s'aixequen per capes de terra humida entre uns fustes o taules que formen un encofrat, a la manera del formigó en massa, piconant cada capa amb un picó.
No val qualsevol tipus de terra per construir tapials i, per millorar-generalment se li afegeix àrids per a augmentar la maleabilidad de la terra icalç per afegir propietats lleugerament hidròfugues i millorar la resistència dels murs (tàpia reial). Cal fer també anàlisi del sòl que es va a utilitzar, i és convenient definir les proporcions de sorra, argila i la quantitat de sílice que hi ha és aquest últim element.
El tapial té una densitat d'entre 1.800 i 2.100 kg/m3, i pot arribar a assolir una resistència a compressió al voltant de 95 kg/cm2 tot i que aquesta resistència depèn molt del tipus de tàpia i la seva composició, i pot haver-hi oscil·lacions normalment no superiors al 30%. La seva estabilitat dimensional és molt bona (0,012 mm/m ° C) i també les seves propietats com aïllament tèrmic i acústic: un mur de 40 cm atenua el soroll en 56 dB, i la gran inèrcia tèrmica d'aquest sistema constructiu li permet romandre fresc durant el dia, i deixar anar la calor acumulada durant la nit.
Com a desavantatge, el tapial resisteix molt malament la tracció, per això s'ha de tenir molt en compte el disseny de l'element.
Propietats
Les construccions portades a terme amb aquesta tècnica tenen propietats bioclimàtiques ja que fan "efecte càntir" o "vas de fang", mantenint una temperatura relativament estable en el seu interior durant tot l'any, tant a l'estiu amb calor extrema , com a l'hivern amb un fred intens. En els tròpics la temperatura interna mitjana de l'any és d'uns 25 º C, independentment de les temperatures externes.
Per la seu contingut energètic extremadament baix, en l'actualitat s'albira com una tècnica constructiva que minimitza l'impacte ambiental i les emissions de gasos d'efecte hivernacle: un dels principals postulats de la Arquitectura sostenible.
En moltes construccions podem observar petits orificis pràcticament verticals en les parets de tàpia amb la finalitat evacuar l'aigua en cas de pluja o humitats extremes.
Per assegurar l'estabilitat de l'obra una vegada acabada, és convenient utilitzar terra que hagi estat un any remoguda i exposada a la intempèrie. Eventualment la massa d'argila pot ser alleugerida amb l'afegit de palla triturada i herbes seques.
En alguns llocs s'usa el tapial únicament per a la part baixa de la casa, a causa de la dificultat de pujar la terra a certa altura, resolent els murs dels pisos superiors amb tova.
A causa que el tapial tendeix a absorbir aigua, sovint és convenient disposar la tàpia sobre un basament de material hidròfug, normalment pedra, per evitar la degradació ràpida en aquesta zona clau per a l'estabilitat. Si es vol deixar vist, es tractarà amb material de pintura mineral al silicat incolora per protegir-lo de les inclemències del temps.
Es dóna la particularitat en aquestes construccions mixtes, que a mesura que s'avança des de les zones més al nord on s'usa aquesta tècnica, cap a les zones més àrides, cada vegada s'usa un percentatge més alt de tàpia en la construcció de cases, en detriment d'altres materials, a causa que funciona millor en climes secs ia la facilitat de treballar i mantenir el tapial en aquests llocs. Lògicament és una tècnica de construcció inadequada per a llocs amb un clima extremadament plujós per l'erosió que pot arribar a causar l'aigua en els murs si aquests no reben el manteniment adequat. Si es fa una adequada fonamentació, amb impermeabilització superior, la possibilitat d'humitat per capilaritat, és mínima. S'ha de tenir molt present, que una construcció amb tàpia ha de tenir unes bones botes "fonaments" i un bon barret "coberta" per evitar les humitats externes.
Amb tàpia es construïen tot tipus d'estructures com cases, pallers, murs per a corrals d'animals, fins i tot muralles per fortaleses.
per a més informació:
http://ca.wikipedia.org/wiki/T%C3%A0pia
http://vimeo.com/22488447 (El tapial és una tècnica de construcció de murs amb terra compactada a cops a l'interior de la tapiera de fusta)