LA CÚPULA
Una cúpula és un element estructural de l'arquitectura que s'assembla a la meitat superior del buit d'una esfera; és una volta la geometria de la qual és una semi-esfera per l'interior.[1] Aquest element es troba en el Panteó de Roma, construïda en l'antiguitat i també en la Santa Sofia d'Istanbul. De la primera, Brunelleschi va imitar-ne l'esfera i va construir la cúpula de la catedral de Santa Maria dei Fioria Florència. Aquestes influències de Roma i Florència han perdurat en el renaixement (Sant Pere del Vaticà), el barroc i elneoclassicisme europeu i nord-americà.
Forma geomètrica
La superfície d'una cúpula pot adoptar diferents formes segons el mètode constructiu i les tradicions formals, variant en funció de la forma de planta i el perfil d'acord a la cònica utilitzada:
La base sobre la qual es recolza la cúpula pot consistir en murs continus o en arcs sobre pilastres. Quan la base és cilíndrica, la cobertura de l'espai resultant es pot construir mitjançant una cúpula simple; en altre cas, la coberta es converteix en una cúpula de gallons (gal·lonada). Per resoldre la transició entre la base circular o el·líptica de la cúpula i la forma quadrada o poligonal del basament, es van utilitzar freqüentment elements de transició com trompes o petxines.
Entre la cúpula pròpiament dita i els elements de transició se sol interposar un tambor cilíndric o cimbori, que generalment queda perforat per finestres que fan possible la il·luminació de l'espai interior. La il·luminació també pot complementar mitjançant una llanternósuperior, visible des de l'exterior com a element formal de coronament del conjunt.
Sistemes constructius
Un dels mètodes constructius més simples i antics consisteix en aixecar filades successives de pedra i morter, progressivament desplomat cap al centre. Aquest sistema és antiquíssim, i permet cobrir diàmetres relativament petits. La col·locació dels paredats de pedra i morter segueix un patró en espiral, tal com ho han aplicat tradicionalment els esquimals quan aixequen els seus iglús. La construcció resultant sol denominar-se una falsa cúpula. En aquest sistema cada cèrcol o tornada de paredats aconsegueix, al "tancar", l'estabilitat necessària, i el comportament estàtic és el d'una estructura adovellada, sense cap esforç horitzontal d'importància.
Les cúpules veritables estan conformades per peces anomenades dovelles, amb una clau de volta inicial que equilibra els esforços en forma similar al que es requereix en un arc o una volta, només que en tres dimensions. Per permetre un òcul zenital que doni pas a la llum exterior o, més tardanament, una llanterna amb el mateix objectiu, la clau de volta pot ser reemplaçada per un anell superior de peces que resisteixin en el seu conjunt els esforços de compressió. Aquest cèrcol inicial es va construir freqüentment en aliatges com el bronze, per assegurar l'estabilitat i la durabilitat.
El problema més important dels constructors de cúpules abans de la Revolució Industrial va ser trobar materials amb la suficient resistència a la tracció com per contrarestar els esforços horitzontals a la base de la cúpula que, per la seva forma, tendeix d'una altra manera a "obrir-se". La solució clàssica consistia fonamentalment en compensar aquests esforços mitjançant uns contraforts massius, reemplaçats progressivament per arcbotants. Resulta interessant tenir en compte que en diverses èpoques es va assajar la construcció d'un cèrcol de tracció en la base, com per exemple a la Catedral de Puebla, (Mèxic), on es va utilitzar un material tan impensable com budell de caball.
per a més informació:
http://ca.wikipedia.org/wiki/C%C3%BApula#cite_note-6
Forma geomètrica
La superfície d'una cúpula pot adoptar diferents formes segons el mètode constructiu i les tradicions formals, variant en funció de la forma de planta i el perfil d'acord a la cònica utilitzada:
- Semiesfèrica, que és la manera més senzilla des del punt de vista constructiu tenint en compte el replanteig.
- Semi el·lipsoide de planta circular, utilitzada en cúpules rebaixades.
- Semi el·lipsoide de planta el·líptica, adequada a espais rectangulars.
- Semi paraboloide de planta circular, permet cúpules més estilitzades, "alleujant" la percepció formal de l'edifici.
- Semi paraboloide de planta el·líptica.
- Semi hiperboloide de planta circular, també més esvelta, millora el comportament estructural en reduir les empentes horitzontals.
- Semi hiperboloide de planta el·líptica.
La base sobre la qual es recolza la cúpula pot consistir en murs continus o en arcs sobre pilastres. Quan la base és cilíndrica, la cobertura de l'espai resultant es pot construir mitjançant una cúpula simple; en altre cas, la coberta es converteix en una cúpula de gallons (gal·lonada). Per resoldre la transició entre la base circular o el·líptica de la cúpula i la forma quadrada o poligonal del basament, es van utilitzar freqüentment elements de transició com trompes o petxines.
Entre la cúpula pròpiament dita i els elements de transició se sol interposar un tambor cilíndric o cimbori, que generalment queda perforat per finestres que fan possible la il·luminació de l'espai interior. La il·luminació també pot complementar mitjançant una llanternósuperior, visible des de l'exterior com a element formal de coronament del conjunt.
Sistemes constructius
Un dels mètodes constructius més simples i antics consisteix en aixecar filades successives de pedra i morter, progressivament desplomat cap al centre. Aquest sistema és antiquíssim, i permet cobrir diàmetres relativament petits. La col·locació dels paredats de pedra i morter segueix un patró en espiral, tal com ho han aplicat tradicionalment els esquimals quan aixequen els seus iglús. La construcció resultant sol denominar-se una falsa cúpula. En aquest sistema cada cèrcol o tornada de paredats aconsegueix, al "tancar", l'estabilitat necessària, i el comportament estàtic és el d'una estructura adovellada, sense cap esforç horitzontal d'importància.
Les cúpules veritables estan conformades per peces anomenades dovelles, amb una clau de volta inicial que equilibra els esforços en forma similar al que es requereix en un arc o una volta, només que en tres dimensions. Per permetre un òcul zenital que doni pas a la llum exterior o, més tardanament, una llanterna amb el mateix objectiu, la clau de volta pot ser reemplaçada per un anell superior de peces que resisteixin en el seu conjunt els esforços de compressió. Aquest cèrcol inicial es va construir freqüentment en aliatges com el bronze, per assegurar l'estabilitat i la durabilitat.
El problema més important dels constructors de cúpules abans de la Revolució Industrial va ser trobar materials amb la suficient resistència a la tracció com per contrarestar els esforços horitzontals a la base de la cúpula que, per la seva forma, tendeix d'una altra manera a "obrir-se". La solució clàssica consistia fonamentalment en compensar aquests esforços mitjançant uns contraforts massius, reemplaçats progressivament per arcbotants. Resulta interessant tenir en compte que en diverses èpoques es va assajar la construcció d'un cèrcol de tracció en la base, com per exemple a la Catedral de Puebla, (Mèxic), on es va utilitzar un material tan impensable com budell de caball.
per a més informació:
http://ca.wikipedia.org/wiki/C%C3%BApula#cite_note-6